Publicat per

Tot el que no vaig dir va fer arrels. Una cartografia de memòria sota la pell

Publicat per

Tot el que no vaig dir va fer arrels. Una cartografia de memòria sota la pell

Quantes vegades ens hem assegut en una cadira sense mirar-la? Les cadires sostenen cossos, però també sostenen converses, absències, records, desgasts i silencis. Amb el temps acumulen rastres de vida. Es trenquen, es reparen, envelleixen. Com nosaltres. Tot el que no vaig dir va fer arrels és una instal·lació artística desenvolupada en el marc del Treball Final de Grau d’Arts de la UOC que explora la relació entre cos, memòria, vulnerabilitat i reparació a través de vint-i-sis cadires intervingudes. El…
Quantes vegades ens hem assegut en una cadira sense mirar-la? Les cadires sostenen cossos, però també sostenen converses, absències,…

Quantes vegades ens hem assegut en una cadira sense mirar-la?

Les cadires sostenen cossos, però també sostenen converses, absències, records, desgasts i silencis. Amb el temps acumulen rastres de vida. Es trenquen, es reparen, envelleixen. Com nosaltres.

Tot el que no vaig dir va fer arrels és una instal·lació artística desenvolupada en el marc del Treball Final de Grau d’Arts de la UOC que explora la relació entre cos, memòria, vulnerabilitat i reparació a través de vint-i-sis cadires intervingudes.

El projecte parteix d’una idea senzilla: si el cos és un arxiu de les experiències viscudes, potser els objectes que ens acompanyen també ho són.

A la Sala Aranyó de la Universitat Pompeu Fabra, vint-i-cinc cadires transformades mitjançant tèxtils, guix, ciment, branques, fils i objectes trobats dialoguen amb un piano de cua i amb una vint-i-sisena cadira situada simbòlicament a la Sala de Reflexió d’Antoni Tàpies. Cada peça conserva la memòria del seu ús anterior i incorpora noves capes de significat a través de la intervenció artística.

La proposta es construeix a partir de referents com Georges Perec i la seva reivindicació de l’infraordinari, Joseph Beuys i la reparació simbòlica, o Louis Bourgeois  a través de memòria emocional i els traumes personals. També dialoga amb pràctiques vinculades a la memòria, el cos i la participació, convertint l’espai expositiu en un lloc de trobada, observació i escolta.

Durant l’activació, la pianista Lluïsa Espigolé interpreta Sonatas and Interludes for Prepared Piano de John Cage mentre el públic és convidat a recórrer, tocar i intervenir les peces. L’obra deixa així de ser un objecte tancat per convertir-se en un procés compartit.

Més que parlar de cadires, aquest projecte parla de tot allò que queda inscrit als cossos i als objectes després del pas del temps.

Parla de les ferides que no desapareixen, de les reparacions que es fan visibles; i de de la possibilitat de transformar la vulnerabilitat en un espai de trobada i de cura.

A continuació podeu veure el vídeo de presentació del projecte, on s’expliquen el procés de recerca, els referents conceptuals, la metodologia i la materialització final de la instal·lació.

 

Debat0el Tot el que no vaig dir va fer arrels. Una cartografia de memòria sota la pell

No hi ha comentaris.